M'ha costat acabar aquest llibre. Ho he fet perquè conec gent que l'ha gaudit molt i pensava que, com que és un llibre que explora el dol, el desig, el poliamor, la malaltia i l'egoisme, m'hauria agradat. No obstant això, no he pogut connectar gaire amb la història. He trobat que en alguns moments les descripcions eren excessives, i després els capítols eren abruptes i s'acceleraven cap al final del llibre amb nombrosos salts temporals. Sincerament, la manca d'una vessant de classe també m’ha fet que no empatitzés amb la protagonista. Alguns passatges que m'han agradat han estat sobre la mare.

La veu narradora era molt present, la qual cosa no em permetia com a lector reflexionar o treure conclusions, ja que en tot moment la veu narradora tenia alguna cosa a dir. De fet, en un moment del llibre, Sara Torres escriu: “Mi pensamiento entonces era adolescente, me veía capaz de comprender todo, de forma imparcial, no como hija sino desde la literatura o el pensamiento”. He tingut la sensació que totes les reflexions que es feien anaven en aquesta direcció, la qual cosa ha fet que l’autora no explorés més a fons els personatges que apareixen a la novel·la, ni que hi hagués més diàlegs, més veus i opinions. Tot això ha impedit que, com a lector, m'endinsés en la història i, al mateix temps, en mi mateix.